AMANTS SENSE FRONTERES

“Totes les cartes d’amor són ridícules. No son cartes d’amor si no són ridícules. Jo vull escriure cartes d’amor. Ridícules... Perquè només les persones que mai han escrit cartes d’amor, aquestes sí, són ridícules” (Fernando Pessoa).

Fa uns anys, set mesos i vint-i-un dies que sóc aquí. Per tu. Millor(!): per mi. Vaig posar tota la vida en bosses de plàstic de supermercat, després en caixes de cartró de supermercat. Vaig comprar maletes i dues jaquetes al supermercat. Vaig donar llibres i discos als amics. Vaig vendre el cotxe, la casa i vaig treure els estalvis del banc: tancar els comptes, obrir una nova vida. Havia pensat en explicar-ho tot al control policial d’entrada a la Unió Europea; per obligació, sincerar-me a un poli. No ho vaig fer. Millor així! No caldria introduir un nou concepte en termes d’immigració: immigrant econòmic, exiliat polític, desplaçat de guerra, i ara AMANT SENSE FRONTERES! No cal explicar a “les autoritats” la meva condició d’immigrant amorós. No ho entendrien. No ho voldrien entendre, com passa amb molta altra gent. Pitjor(!):per ells. Vaig arreglar la teva vella bici BH adolescent per explorar millor el teu món. Vaig acceptar la idea que sigui “el meu món, el nostre món”, un dia. Directe cap al Prat. He fet un exercici d’humilitat sense precedents a la meva vida. I m’ha agradat, malgrat tot. Però jo no he nascut un altre cop. No és cert. Tinc trenta sis primaveres al costat. Això si: un altre món ha nascut per mi. Neixes amb mi, altre món, com bessons bivitel•lins que es coneixen des de fa poc! Ens estranyem. Ens estimem. Però d’aquests bessons tu no n’ets la mare (per sort!). Ets LA dona. Més “tu” que “meva” afortunadament. Vaig recuperar l’època d’estudiant: postgraus i activitats per millorar la meva formació professional als ulls dels catalans... Després de vint anys conduint cotxes, vaig aprendre a conduir, per poder conduir aquí. Després d’haver fet un Màster en Ciència Política, vaig tornar-me aquí un mig-ciutadà. Imagina’t dir a aquell “poli”: “no sóc una persona, sóc un cor immigrant, operari de l’amor; deixeu-me passar, si us plau”! Tinc un Número d’Identificació d’Estranger, Carnet de Conduir segons les normatives europees, Carnet de Soci del RACC i del Carrefour, Carnet de la Biblioteca de Catalunya i de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Compte al Banc i Contribueixo a la Seguretat Social. Sóc de la Colla de Diables. No puc votar. No puc pensar en no treballar: “viure d’amor no omple la panxa”. No puc pensar en no pensar ni en deixar de dir el que vull dir. Vaig posar-me a fer feines diferents de tot el que jo sé fer. Vaig repartir cadires per un concert que no he vist. Vaig collir raïm per un vi que no he begut. Vaig divulgar una activitat en la que no he participat. Vaig inserir dades d’una investigació que no he fet. Vaig fer una memòria d’un projecte que no coneixia. Netejo els carrers de nostre poble que no he embrutat. Vaig assumir prejudicis i enfrontar prejudicis; vaig conèixer i eliminar prejudicis. M’agrada el cava i fins i tot me’l bec després de brindar. Vaig esforçar-me per aprendre català en un centre públic pagat per la gent “d’aquí” i la gent “d’aquí” em parla sempre en castellà.
I no em pregunto per què. Sóc aquí, amb tu, i més amb mi. Sóc més jo que mai. A vegades no entenc aquest món. I com menys l’entenc, més entenc el món d’on vinc. Com més t’entenc a tu, més entenc el que jo voldria ser i menys entenc què faria si no fos aquí, al teu costat. Vaig enamorar-me de tu. Vaig estimar-te. Vaig casar-me amb tu. Vaig veure en Joan i l’Eloi néixer de tu (i de mi). M’he vist renéixer de mi i de tu. I sóc d’aquells que creuen que totes les cartes d’amor, han d’acabar dient allò pel que han estat escrites: “t’estimo”. O sigui, ridícules.
Puigdàlber, 2008-2009.