El Brasil és el país del futur. (EN CATALÀ - EM CATALAO)

Brasil, país del futur, avui.


Flávio Carvalho. Actualitzat en 12/02/2010.

“El major programa de transferència de renta del món, el Borsa Família, beneficia 12 milions de famílies brasileres. Per llevar llum elèctrica per 2,2 milions de residències, s’han utilitzat 906 mil km de cables, suficients per donar 21 voltes al món. Aquestes famílies, han pogut comprar 1,5 milió de televisors i 1,4 milió de neveres. 31 milions de brasilers han entrat en la classe mitjana i 20 milions vam sortir de la pobresa absoluta. Hem pagat tot el deute extern i avui, som creditors del FMI. Nostres reserves internacionals vam passar de 38 bilions para aproximadament 240 bilions de dòlars. Tenim fronteres amb 10 països sense cap conflicte amb els nostres veïns. En els últims set anys, el Brasil va crear 12 milions de llocs de treball formals. En 2009, quan la major part dels països ha tingut disminució dels llocs de treball, el Brasil ha tingut un índex positiu de aproximadament un milió de nous empleats. Brasil, un dels últims països a entrar en la crisis i un dels primers a sortir”.

Part del discurs del President Lula en agraïment pel 1º Premi de Estadista Mundial concedit pel Fòrum Econòmic de Davos, en 2010. Lula, en el any 2005, va ser el primer President a fer discurs, en una mateixa setmana, en aquest Fòrum i en el Fòrum Social Mundial - amb la mateix quantitat d’aplaudiments. En Gener de 2010, Lula no ha pogut anar a Davos per dolor al pit i recomanacions mèdiques de descans.

Brasil, país del futur. Això va dir l’escriptor Stephen Zweig, sobre el país on va viure (encantat de la vida als tròpics) fins al dia 22 del febrer de 1942, quan es va suïcidar, en ple carnaval del Rio de Janeiro, decebut amb la seva Europa en guerra.

Un país contradictori? Difícil d’entendre? Fàcil de gustar, millor dient.

La vuitena economia mundial – novena, segons una altra forma d’analitzar el Producte Intern Brut (7.545 milions de dòlars en 2009; més del doble del que hi havia l’any 2001), d’acord amb el Poder Adquisitiu del total d’habitants. Mirant d’una o d’altra perspectiva, el Brasil seria la vuitena economia mundial, Espanya la novena – o al revés.

Cinquè país en territori (851.488 milions de hectàrees), platges i població (més de 190 milions d’habitants).

Amb una densitat poblacional de 22 habitants per km quadrat. La mateixa densitat poblacional que a l’Espanya és de 79 habitants per km quadrat.

El quart país del món en desigualtat social, segons l’Observatori de les Desigualtats de les Nacions Unides. Considerant la desproporció entre riquesa absoluta i pobresa relativa.

El país de l’alegria. Un tòpic mundial.

Més de mig milió de persones assassinades en només dues dècades (anys 80 i 90), segons l’Institut Brasiler de Geografia i Estadística. Un país on s’ha mort per armes de foc més joves que moltes guerres arrel del món. Amb 3% de la població mundial, el Brasil tenia 9,8% de homicidis registrats en tot el món, en l’any 2007.

Tom Jobim, un dels pares de la Bossa Nova, amb molt d’èxit als Estats Units, recusava l’oferta de Frank Sinatra per viure allà, als anys 60, resumint en una entrevista: “viure als Estats Units és bo, però és una merda; viure al Brasil és una merda, però és bo”! Perfecte resum, fet per a pensar.

“Gegant per la pròpia natura”, diu l’himne nacional brasiler. Tot allà és motiu de dir-ho “més gran”. I els brasilers no cansen de dir-ho, amb la “boca plena” d’orgull.

Primer país en biodiversitat al món. Més gran país del món en ecosistemes diversos (Amazònia) i més cinc ecosistemes: Caatinga, Cerrado, Mata Atlântica, Pampa Gaúcho e Pantanal (el pantà - aquest ecosistema llatinoamericà, Pantanal, té l’extensió de mig territori d’Espanya). Només de superfície de bosc, el Brasil tenia 477 mil hectàrees, en 2005. Mèxic, el segon país d’Amèrica Llatina tenia 64 mil, per exemple, en el mateix any.

Primer, també en quantitat d’aigua dolça (aproximadament 20% de tota l’aigua dolça del món), en espècimens de peixos (més de tres mil espècimens; quan tota l’Europa, posseeix menys que dos-cents), primer en espècimens vegetals (i components actius de fàrmacs, principalment piratejats per empreses estrangeres per constituir la base de 1 de cada 8 fàrmacs que es produeixen al món), primer en animals mamífers (el doble que tota l’Àfrica), primer en animals primates (75 dels 250 “monos” catalogats al món).

Molts components farmacològics originaris de cultius tradicionals indígenes amazònics, desconeguts de bona part dels brasilers, tenen propietat intel•lectual registrada en Europa.

Més gran campió en mundials de futbol (i en l’exportació de futbolistes), entre els primers del món en ritmes musicals autòctons (o afrobrasilers), immens també en quantitat de festes populars (multitud als carrers, catalogades al Llibre dels Records), primer en ètnies indígenes identificades (220 en el total), un dels principals “productors mundials” de top models (tres entre les cinc més bé pagades del món), líder en producció de derivats de la canya-de-sucre (inclòs biocombustibles i begudes alcohòliques), i de molts altres productes agrícoles, com la soja (el producte amb l’etiqueta bio més venut al món).

Dos dels escriptors més traduïts en tot el món, son brasilers: Jorge Amado i Paulo Coelho. El segon, a més de traduït, està entre els cinc més venuts en tot el món. Amado, contra la crítica brasilera generalitzada, va fer el discurs de homenatge a Coelho quan aquest va guanyar el principal premi literari de França. Amado va morir declarant-se comunista. Coelho va començar la vida com a adorador del dimoni i després com a compositor de rock. Avui és el més gran del fenomen literari mundial conegut com a auto-ajuda.

“Un país amb molta pobresa”, ha dit el diari New York Times en portada, a l’any 2005. Correctament, el discurs està canviant: no es parla més del Brasil com un país pobre (com abans molt s’ha dit) – ara és un país ric, però amb pobreses en el plural.

Un país molt i molt ric... però on 36% del Producte Intern Brut es concentra en 1% de famílies – la històrica oligarquia. D’una altra forma, es pot dir que 60% de tota la població, concentra només 14% de la riquesa nacional.

“Ordre i Progrés”, diu la positivista senyera nacional.

El segon estat mundial en proporció de població catòlica del món, després del... Vaticà!

La segona més gran població negra fora d’Àfrica. Bahia, província brasilera amb més negres declarats al cens, té proporcionalment més població afrodescendent que molts països de l’Àfrica Negra, com Nigèria.

La segona més gran comunitat de japonesos fora del Japó està en Sao Paulo i es diu Barri de la Llibertat.

El país que més ha acollit immigrants al món. En primer lloc amb immigrants europeus – voluntàriament, ara fa 100 anys de la primera arribada, al 1910. Després amb esclaus africans – forçats per un tràfic d’éssers humans on es parla de 4 milions de morts només en la travessia atlàntica. Sense comptar la mort en vida, de la esclavitud.

La “democràcia racial”, segons el sociòleg Gilberto Freyre. El país del “home cordial”, segons el sociòleg Sérgio Buarque de Holanda, autor del clàssic Raízes do Brasil, que analitza la contribució portuguesa i espanyola en la formació del “caràcter nacional brasiler”. El mateix Buarque de Holanda, fundador del PT junt a Lula, ara fa 30 anys, i pare del cantautor Chico Buarque.

“Exemple de convivència” segons escriptors reconeguts com el sociòleg italià Toni Negri o el filòsof eslovè Slavoj Zizeck.

El “futur de l’Europa” (sobretot en la informalitat de les relacions laborals), segon un best-seller actual de la sociologia: “un nou món feliç”, de Urich Beck.

Un “gegant adormit”, amb menys de 20% del seu potencial agrícola explotat, de moment, segons el Ministeri de l’Agricultura. L’agromercat que més creix al món i amenaça, sobretot, l’Amazonia i els altres ecosistemes.

El gegant adormit, potència agrícola mundial, encara no ha fet créixer la seva superfície agrícola. Segons l’anuari estadístic 2009 de la CEPAL, la superfície agrícola de 261 milions de hectàrees no havia crescut gens amb el creixement econòmic (263 milions) vuit anys després. Com pot ser això? El fet de que 5% de la població ara pugui tenir el tercer àpat de cada dia, s’avalua en un creixement intern de 1% del PIB. Al Brasil, aproximadament 70% de la producció agrícola està caracteritzada com “agricultura familiar”, sobretot per a consum intern. I més de la meitat de la terra està concentrada en mans de 1% de propietaris privats – latifundis des del temps de colonització, sobretot portuguesa i espanyola.

Brasil, és l’únic país del món que té dos ministeris per a la Agricultura (“una mano para Dios y otra para el Diablo”, m’ha dit un camperol “sense terra”): hi ha el Ministeri de la (gran) Agricultura i hi ha el Ministeri del Desenvolupament Agrari (de fet, de la reforma agrària).

I que té un únic empresari que posseeix 7 milions d’hectàrees (més que el territori de molts països), evidentment repartit en accions de diverses empreses, per no cridar l’atenció a la seva paral•lela vida de polític nacional. Però no és el més gran latifundista del món. Aquest títol correspon al també brasiler Falb Saraiva de Farias, proprietari de 12 milions de hectàrees, equivalent al territori de Portugal i Suïssa, o 1,5% de tot el territori brasiler – tot i que denunciat per falsa propietat.

En aquest procés de creixement, crida l’atenció al món, també la devastació amazònica: de la mateixa mida, per exemple, que un país com Israel a l’any 2004.

Aquesta dualitat entre creixement i preservació de la biodiversitat (la gran riquesa brasilera) constata, segons la CEPAL, que s’ha augmentat la superfície d’àrees terrestres protegides de 416 mil km quadrats en 2001 per 771 mil km quadrats en 2009.

El primer lloc en vendes d’avions de dimensions petites (inventats pel brasiler Santos Dumont) i primer en lideratge d’extracció de petroli d’aigües profundes. Sao Paulo és la tercera ciutat en trànsit aeri de helicòpters, després de Tokio i Nova York. Al mes de setembre de 2007 Repsol ha trobat a Santos (São Paulo) una de les més productives fonts de petroli d’aquesta regió. S’estima que el subterrani brasiler té la més gran reserva de petroli del món. Des de aquell any, no s’atura la recerca i, conseqüentment, la trobada de petroli al subsòl brasiler.

En el mateix dia que es feia la presentació d’aquesta conferència al Col•legi d’Economistes de Catalunya, 11 de febrer de 2010, la Telefònica espanyola anunciava el més gran lucre de tota la seva història fora d’Espanya, i en temps de crisi. El fet s’havia aconseguit pels seus negocis en Brasil.

Espanya és, des de els anys 90, el segon més gran inversor privat en Brasil, després dels Estats Units – sobretot per la presència dels bancs i altres inversors privats espanyols. Grans, mitjanes i petites empreses espanyoles en Brasil, procedents d’Espanya. Una tercera part, catalanes. Roca té dues grans fàbriques de productes ceràmics, una en Catalunya i altra en Brasil.

Brasil, en pocs anys (en perspectiva històrica) ha passat de endeutat al Fòrum Monetari Internacional, per ser el país amb préstecs financers més creixents (8 bilions de dòlars, em 2009) per a països de Amèrica Llatina. Segon país del món en proporcionalitat també creixent de inversió privada a Àfrica, després de la Xina.

No per casualitat, el BRIX comença amb la B majúscula, de Brasil. Brix, és el nom del grup dels 4 més grans països emergents, Brasil, Rússia, Índia i Xina – i la previsió de que siguin les 4 més grans economies mundials al 2050, segons Goldman i Sachs.

Rússia té problemes històrics amb el capitalisme i nacionalismes de la Ex Unió Soviètica. Índia té 200 milions de persones (un Brasil sencer) per sota de l’índex de pobresa i sistemes de desigualtats històriques i religioses, com el sistema de castes. Xina encara viu sota una dictadura. Els 3, excepte Brasil tenen problemes militars en les seves fronteres o havien estat participant de grans conflictes mundials. Dos, Índia i Xina tenen fronteres i conflictes en comú. De qualsevol manera no poden consolidar un bloc econòmic o ideològic homogeni, per les seves particularitats i idiosincràsies. Però les relacions bilaterals entre els mateixos son creixents. Brasil està al Brix també per causa del creixement i expansió econòmica de Xina, en circumstàncies de crisi financera internacional. I el revés també es pot afirmar, pel creixement del Comerç agrícola de Brasil cap a Xina i de manufactures i diversos productes industrials de la Xina al Brasil.

Mentrestant, el Brasil, s’orgulla de la seva postura política de mediador de conflictes internacionals al món. No ha sortit del Brasil, però ja s’ha parlat de mediador entre el conflicte entre Israel i el món àrab.

Ara, com hi ha més diners per la realització dels somnis de la classe mitjana, s’augmenta tant la emigració com el retorn, sobretot dels Estats Units cap al Brasil. Després del 11 de setembre nord-americà, l’emigració dels brasilers apunta cada cop més a Europa. A Espanya creix proporcionalment més que moltes altres països amb tradició de migració en aquest país. L’Ajuntament de Barcelona, ciutat agermanada del Rio de Janeiro (que ha tret de Madrid les Olimpíades de 2016 per adoptar el model barceloní de fer jocs olímpics), ha dit, a l’any 2009, que la comunitat brasilera és la que més creix proporcionalment entre les comunitats llatines immigrades a la Ciutat Comtal.

La més gran proporció de prostitució masculina en la capital espanyola està constituïda per brasilers. Del tràfic de treballadores sexuals esclavitzades en Espanya, Brasil té també el primer lloc. Quan una d’aquestes va denunciar el propietari que l’esclavitzava en Tarragona, un sicari la va matar en Brasil.

Al 15 de setembre, de l’any 2008, el President Zapatero acull per la primera vegada un president estranger a la seva finca estatal en Toledo: Lula, President del Brasil. Segons el diari, Avui: “Te aprecio mucho”, ha trencat el protocol el mandatari espanyol, referint-se a Lula, Premi Príncep d’Astúries. Després, Zapatero ha escrit el editorial de presentació de Lula, Home del Any 2009, de El País.

El mateix Lula, a més d’El País, també apareix com a Personalitat de l’any 2009 del diari francès Le Monde. Al Jazyra, declarava considerar Lula un “referent internacional”, mesos després que va dir Barack Obama: “Lula! This is the man!”, en entrevista al Washington Post, en setembre de 2009.

El més gran nivell de popularitat d’un president entre la població brasilera, en tota l’història, té la seva biografia en cine com la pel•lícula més vista pels brasilers entre 2009 i 2010. Lula ja es queda a la història del País, per la quantitat de vegades que va fer discursos dient: “mai més en la història d’aquest país...”. Ja hi ha un Brasil AL i DL (Abans i Després de Lula).

Populista o popularitat? En octubre de 2010 hi haurà eleccions i la candidata a successió de Lula, la seva “1ª Ministre” Dilma Rouseff (neta d’emigrants del Est Europeu i guerrillera a la lluita armada contra la dictadura militar brasilera), pot ser la 1ª Presidenta de Brasil. La seva principal amenaça no seria tant el social-demòcrata José Serra (que garanteix la continuitat de la política econòmica de Lula, heretada del també social-demòcrata Cardoso). És la ex-sindicalista (com Lula) i ex-Ministra d’esquerres Marina da Silva (da Silva, com Lula, un cognom popular en Brasil) que va deixar el Govern Lula per la seva lluita de preservació de la biodiversitat. La dualitat que ja havien parlat entre creixement econòmic i defensa ambientalista. Marina pot treure més vots a l’esquerra de Dilma, que de Serra – aquest amb més vots consolidats entre la opció de la dreta més conservadora.

Marina, nascuda a l’Amazonia i treballadora amb històric de malaltia laboral (com Lula que va perdre un dit en la indústria metal•lúrgica) té una història de pobresa semblant a Lula. Lula va migrar d’una regió de les més pobres del país (entre els més de 40 milions de brasilers de pobresa extrema), 13 dies sobre un precari camió, sense sabates i per anar a viure compartint lavabo amb clients d’un bar – renegat pel seu pare, que ja tenia una altre família. El nen que no tenia estudis i treballava des de petit (amb 7 anys), té més títols internacionals que qualsevol altre president brasiler.

El Brasil de Lula, encara un il•lustre desconegut, va obrint espai.

Hi ha europeus que encara diu que està en l’Amèrica Central, per desconeixement. Molts espanyols diuen “cariocas”, referint-se a tots els brasilers, desconeixent que “carioca” és només el que neix al Rio de Janeiro i que a un “paulista” (de Sao Paulo, que té fronteres i rivalitats històriques amb el Rio), pot ser no li agradi massa.

Un país amb molta esperança.

Perquè allà diuen que “Déu és brasiler”. I, fins i tot, ni hem parlat de Pelé.

Flávio Carvalho da Silva.
Sociòleg i politòleg. Fundador del Col•lectiu Brasil Catalunya.

brasilcatalunya@gmail.com - www.brasilcatalunya.org